El paper de les revistes polítiques en la transició espanyola

29/11/2017

El passat divendres 24 de novembre de 2017 va tenir lloc el segon workshop organitzat pel Grup de Recerca en Periodisme (GRP), dins el marc del projecte titulat “El paper de la premsa no diària en la transició espanyola. Informació, política i partits (1975-1982)”. La jornada de discussió va tractar la funció de la premsa no diària durant l’època al voltant de tres exemples concrets: Canigó, Arreu i Presència.

Després de la presentació del coordinador del GRP i investigador principal del projecte, Jaume Guillamet, s’inicia el col·loqui i debat, moderat per Cristina Perales-García, amb tres grans noms representants de cadascuna de les capçaleres: Isabel-Clara Simó, escriptora i periodista, va ser la directora del setmanari Canigó durant el 1972 i fins el seu tancament, l’any 1983; Josep Ramoneda, periodista i filòsof, va ser redactor a la revista Arreu, de curta vida (1976-1977); i l’escriptor i periodista gironí, Rafel Nadal, redactor a Presència, entre d’altres mitjans, durant el període de la Transició.

Per a Isabel-Clara Simó la Transició és vista com a “desastrosa fins a la mort”, d’aquesta manera categòrica subratllava la ingenuïtat professional i empresarial dels periodistes de l’època, però alhora assenyala les fortes restriccions temàtiques i lingüístiques que per motius econòmics o ideològics havien de combatre. La que fora directora de la segona part de la vida de la revista confessa que el projecte Canigó es volia convertir en diari, idea sobre la qual van estar treballant intensament durant el darrer any de la revista i seguint models de diaris alemanys. “La revista plega de tristor, perquè fèiem nosa”, sentencia.

Josep Ramoneda, per la seva banda, considera que Arreu era un projecte periodístic que “ben portat” podria haver perdurat en el temps. Segons Ramoneda, la revista vivia de grans expectatives i era “poc realista”, estava influenciada políticament però “es defensava l’autonomia de la redacció, teníem set de premsa lliure”. El periodista que va exercir de director a l’ombra, ja que no comptava amb el carnet de premsa per ocupar aquest càrrec, confessa que: “veníem amb confusió d’una postura ‘esquerranosa’ ” on, sobretot, la revista es manifestava catalana i defensora de l’estat de les autonomies.

El pas de Rafel Nadal per Presència li comportaria “fer molt de carrer” per a una revista que el periodista titlla de “molt moderna” per l’època i que se situava en el “nacionalisme moderat”, dins l’espectre ideològic. Nadal destaca que entre els redactors era molt freqüent comptar amb representants de moltes entitats culturals i polítiques que es mobilitzaven al carrer, i que era freqüent cobrir actuacions de protesta política que ells mateixos organitzaven o en els que hi participaven.

Els tres participants d’aquest espai de discussió coincideixen en la idea que són aquests setmanaris els que han contribuït a guardar la memòria de Catalunya durant la Transició. Paper que han vist erosionar a poc a poc a mida que els principals diaris generalistes van començar a apostar pels dominicals o suplements culturals, productes, aquests, que comportarien la mort d’aquestes revistes d’alta combativitat política.

Veure vídeo del workshop

A la imatge, d'esquerra a dreta: Rafel Nadal, Josep Ramoneda, Isabel-Clara Simó i Cristina Perales-García.